UNA ESCOBA COLINEAL

Alguien puede pensar que describo una construcción extremadamente simple, pero lo cierto es que ha resistido inmutable vientos, tormentas, sol y nieve. Este artículo se publicó por primera vez en CQ Radio Amateur en Agosto de 1989

UNA "ESCOBA" COLINEAL

Mis principales centros de aprovisionamiento para llevar a cabo las experiencias con antenas, suelen ser las ferreterías, fontanerías e incluso supermercados de limpieza. También suelo acudir al mercado de los Encants de Bellcaire (parecido al Rastro madrileño) e incluso, más de una vez, he gateado por los tejados en busca de restos de viejas antenas de televisión abandonadas por los instaladores.

Evidentemente, uno de mis lugares preferidos de visita son las librerías y bibliotecas donde se hallan todos estos libros y revistas que hablan de los temas que tanto me apasionan.

Con esto pretendo demostrar que ser radioaficionado no es sinónimo de multimillonario, como algunas personas pretenden hacernos creer sin tener ningún conocimiento sobre el tema. Tampoco es necesario cursar estudios de ingeniería, como parece desprenderse de la interpretación de alguna legislación. Sí es preciso, en cambio, una buena dosis de imaginación, y en eso los radioemisoristas deberíamos andar sobrados por muchísimas razones.

El juego que presento a continuación consiste en la construcción de una antena colineal para la banda de 2 metros, de muy fácil montaje y cuyo precio es tan bajo como elevado su rendimiento en comparación con algunas antenas comerciales.

Sepamos en primer lugar cuánto y que clase de material necesitaremos:

- 3'5 metros de alambre galvanizado de 3 mm de diámetro.

- 4 abrazaderas tipo mikalor para 16-25 mm.

- 1 palo de escoba de madera, barnizado, pintado o plastificado.

- 1 metro de cable coaxial de 50 ohmios del mismo tipo y características que el usado para la bajada de antena.

CONSTRUCCIÓN

Con la ayuda de un metro mediremos y doblaremos sucesivamente el alambre galvanizado, previamente enderezado, según se observa en el dibujo. El palo de escoba servirá de soporte ya que el hilo metálico no tiene suficiente rigidez como para sustentarse a sí mismo y, evidentemente, las abrazaderas servirán para que éste quede firmemente sujeto a aquél.

Al efectuar el montaje deberemos tener cuidado de que por la parte superior del palo no asomen más allá de 30 cm. de alambre para evitar que el viento lo doble. En la parte inferior esto no tiene tanta importancia, pues la ley de la gravedad juega a nuestro favor. Las abrazaderas deben colocarse según indica el dibujo, pues de esta manera queda perfectamente reforzada la parte central que es la que deberá soportar el peso del balun y parte del cable de alimentación. Efectivamente, esta antena presenta una impedancia muy elevada en el centro y en su punto de alimentación, de unos 200 ohmios, y además es simétrica. Como sea que pretendemos conectarla a un equipo de salida fija de 50 ohmios y hacerlo a través de un cable coaxial asimétrico, deberemos confeccionar un sencillísimo balun, del inglés balance to unbalance (simétrico-asimétrico) y de relación 4:1 (50 ohmios x 4 veces = 200 ohmios), el cual realizaremos con el trozo de metro de cable que hemos preparado anteriormente. Para evitar largas explicaciones, que confunden más que ayudan al experimentador, lo mejor es acudir al dibujo que para este caso hemos realizado.

AJUSTES

El ajuste correcto de esta antena es muy fácil, pues basta desplazar los puntos de alimentación paralelamente a derecha o izquierda para lograr la máxima potencia radiada y la menor ROE posible. Recuérdese que conseguir una relación de ondas estacionarias de 1:1 no siempre es sinónimo de un rendimiento eficiente. Al efectuar estas correcciones, la antena ya debería estar en su emplazamiento definitivo, o cuando menos a una altura suficiente, lejos de cualquier estructura que pueda influir en su adaptación y con la apropiada longitud de cable coaxial que vayamos a usar.

EPÍLOGO

Se puede objetar que esta construcción es descaradamente sencilla, pero su innegable ventaja es que, a parte de su poco precio, puede reciclarse y usar todos sus materiales para realizar otro experimento antenístico, la antena Slim Jim, por ejemplo. Naturalmente, quien desee un montaje robusto y de por vida, puede realizarlo con tubo de cobre de 12 ó 15 mm. de diámetro y los correspondientes accesorios de codos, pasta de soldar, estaño y soplete de fontanero. En este caso es conveniente dotar de un tapón el extremo superior para evitarla entrada de agua.

Para los que no se conforman con que la antena funcione bien y desean saber algo más, podemos añadir que la potencia radiada total es de 1'5 veces, más o menos, la de un dipolo, por lo que la ganancia de potencia es de unos 2 dBd aproximadamente. Quien desee ampliar conocimientos puede hacerlo leyendo Antenas para la banda de 2 metros, de F.C. Judd, editado por Paraninfo y Antenas de onda corta y ultra corta para radioaficionaods de W.W. Diefenbach, editado por Marcombo, S.A.

Leer es bueno, leamos pues.

NUEVA SECCIÓN DE CHISTES GRÁFICOS SOBRE RADIOAFICIÓN

Según la Encuesta Nacional de Salud, del Ministerio de Sanidad y Consumo, 1 de cada 5 españoles se encuentra en situación de riesgo psíquico.

A mi me ha tocado soportar a uno de esos 1...

EL LLENGUATGE DELS RADIOAFICIONATS

El artículo que va a leer a continuación es un brevísima aproximación  sociolingüística sobre la forma de expresarse que tienen los radioaficionados. El original fue escrito en idioma Català, propio de la Comunidad Autónoma de Catalunya, España, y se ha preferido publicar fielmente al original. Las personas que deseen una traducción al idioma castellano, pueden usar el traductor gratuito que hallarán en http://www.internostrum.com/ Esta aplicación permite traducir hasta 16.384 caracteres. Dado que el texto contiene unos 22.000, deberá hacerlo en dos veces. Gracias por el interés.  

EL LLENGUATGE DELS RADIOAFICIONATS

INTRODUCCIÓ

Com a concepte general, el llenguatge és un conjunt de mitjans encaminats a mantenir una conversació entre dues o més persones. Es tracta d'un sistema de comunicació extremadament sofisticat que sols es dona entre l'espècie humana i no sols inclou sons guturals sinó que està recolzat per una amplia gamma de gestualtiats que reforcen i expliquen més que l'expressió oral i, a més, empra la simbologia de tal manera que és possible transmetre un missatge sense que hi hagi una visió directa entre els dos interlocutors. En gran mesura el llenguatge té un procés d'aprenentatge innat i un ús inconscient durant els primers anys de vida de la persona.  

Així com el llenguatge s'entén com una manera de comunicar-se natural, també hi ha un llenguatge artificial. Mentre que el llenguatge natural tendeix a la diversificació, perquè és conseqüència de diverses variacions sobre un llenguatge primari, el llenguatge artificial tendeix a la universalització perquè es considera una eina o instrument per propagar el coneixement científic, que és independent del llenguatge expressiu. El llenguatge artificial requereix un aprenentatge deliberat i planificat. Ha d'haver-hi intenció d'aprendre'l i requereix un esforç conscient  per assolir-ho. 

Guillermo Marconi, el primer radioaficionat

La Radioafició va néixer a principis del segle XX com a conseqüència dels experiments de Gillermo Marconi, un enginyer italià que estudiava el comportament de les ondes electromagnètiques per fer possible alguna mena de comunicació inalàmbrica. Malgrat que molts inventors van contribuir de manera significativa en el desenvolupament de la telegrafia sense fils com Orsted, Faraday, Hertz, Tesla, Edison, Popov, etc. va ser Marconi qui va aconseguir la primera patent el 2 de juliol de 1987, encara que sols a la Gran Bretanya. La idea de Marconi va ser el desenvolupament comercial de la ràdio, intentant que les ones electromagnètiques travessessin l'oceà Atlàntic. Per aconseguir-ho, va realitzar un arriscat experiment que demostrés la seva capacitat de comunicació, per això va marxar a Saint John, a Terranova, on un 12 de desembre de 1901 va rebre la lletra S en codi Morse per un dels seus ajudants, a través de 3360 km d'oceà. Va ser un mèrit molt important, però cal reconèixer que estava sustentat per un altre invent no ho era menys, l'alfabet Morse.

Samuel Morse i la telegrafía amb i sense fils

Samuel Finley Breese Morse (1791-1872) Va estudiar a l'Acadèmia Phillips de Adover i més tard a Yale College. El seu interés per la electricitat es va concretarquan tornava d'un viatge per Europa. Prèviament a Yale ja havia après que si s'interrompia un circuit es veia una fulgor, i se li va ocórrer que aquesta característica podia ser usada per enviar i rebre missatges. Quan va arribar a terra, després del viatge marítim, ja havia dissenyat un rudimentari telègraf de fil, amb un electromagnet incorporat. El 6 de gener de 1833, Morse va realitzar la seva primera demostració pública del telègraf. Als quaranta anys d'edat va construir el primer telègraf pràctic que ja va despertar l'interès del públic i, el que és més important, del seu govern.  

L'any 1833 ja havia perfeccionat un codi de senyals basat en punts i ratlles que es va fer mundialment famós i conegut com el codi Morse. Després de molts intents, va aconseguir que el Congrés dels Estats Units presentés un projecte de llei per proporcionar-li 30.000 dòlars per construir una línia telegràfica de 37 milles entre Baltimore i Boston. El 24 de maig de 1844, Morse va transmetre el missatge que el faria famós: "Què ens ha forjat Deu" (What hath God wrought) que és una cita de la Bíblia (Números 23:23).

El codi Morse, un llenguatge artificial

En realitat el codi Morse va ser desenvolupat per el seu col·laborador Alfred Vail, el qual va crear un mètode per el qual cada lletra o número era transmès de manera individual amb un codi consistent en punts i ratlles que es diferencien en el temps de durada del senyal activa. Una ratlla té una equivalència aproximada de tres punts. Entre cada parells de símbols existeix una absència de senyal amb una durada aproximada de un punt. La separació entre paraules és de cinc vegades el temps d'un punt. Morse va reconèixer la qualitat del sistema i el va patentar junt amb el telègraf elèctric, que va se utilitzat per efectuar la primera transmissió telegràfica.

Al principi l'alfabet Morse va ser emprat en les línies telegràfiques per cable, però més tard es va utilitzar en les transmissions per ràdio, sobre tot en les que afectaven  a la navegació per mar i aire, fins que va sorgir les primeres emissores de veu.

 Morse i Vail no ho sabien, però havien inventat un nou llenguatge tècnic basat en el sistema binari que molts anys més tard constituiria la base de la informàtica moderna.

El llenguatge, o sistema, bianari

El llenguatge binari és un sistema de numeració el qual els números es representen usant  solament les xifres zero i u (0 i 1). Els ordinadors treballen internament amb dos nivells de voltatge, per el que el seu sistema de numeració natural és  sistema binari (encès 1 i apagat 0).

El matemàtic hindú Pingala va presentar la primera descripció que es coneix del sistema binari tres-cents anys abans de la nostra era, que va coincidir amb el seu descobriment del número zero (0) Aquell primitiu sistema estava basat en una sèrei completa de 8 triagrames i 64 hexagrames, anàlegs a 3 bits i números binaris de 6 bits ja eren coneguts a la Xina sota el text clàssic de I Ching.

Francis Bacon, l'any 1605, parlava d'un sistema per el qual l'alfabet podia reduir-se a seqüències de dígits binaris, les quals podien ser codificades com variacions quasi bé invisibles en la font de qualsevol text arbitràri.  Consecutivament, George Boole, Claude Shannon, i George Stibiliz van treballar per desenvolupar aquest sistema. Sibiliz, que treballava als laboratoris Bell va construir un ordinador basat en relés, el Model K, que utilitzava el llenguatge binari. El 8 de gener de 1940, es va acabar de construir una Calculadora de Números Complexes. En una demostració durant la conferència de la Societat Americana de Matemàtiques, el 11 de setembre de 1940, Stibiliz va aconseguir enviar comandaments a la Calculadora de Números Complexes mitjançant la línia telefònica.

Llenguatges artificals i llenguatges tècnics

Els llenguatges artificials se'n diuen així en contraposició al llenguatge natural. El llenguatge natural és aquell que aprenem com  a parlants d'una comunitat lingüística. Des de que naixem aprenem el llenguatge del nostre grup social sense que podem intervenir en la seva formació, però aixìo no significa que els seus símbols són un arbitraris i que no existeix significats naturals. Çentre els llenguatges artificials es poden distingir el llenguatge tècnic i el llenguatge formal.

El llenguatge tècnic també podria anomenar-se llenguatge natural amb termes tècnics. Apareix quan s'atorga determinats vocables o expressions un significat restringit mitjançant definicions precises. Les ciències utilitzen freqüentment aquest procediment per atorgar major precisió al llenguatge. El cirurgià, l'advocat o el psicòleg utilitzen el mateix idioma però cadascú i afegeix termes estrictament definits que constitueixen el llenguatge específic o jerga professional, de cada ciència.  

El llenguatge formal ocupa camps molt amplis. Els mapes de senyals de trànsit, el mateix codi Morse dels radioaficionats, l'art, la publicitat, etc. Requereixen una certa formalització dels processos expressius. 

El llenguatge natural és el que emprem en la vida corrent i constitueix el mode d'expressió habitual, mentre que els llenguatges artificials tendeixin a l'ús restringit en els seus diversos àmbits científics o contextos tècnics. Això passa perquè el llenguatge natural té de riquesa tot le que té d'ambigüitat i imprecisió i, per tant, de manca de rigor.  

EL LLENGUATGE DELS RADIOAFICIONATS

La Radioafició és una sistema de comunicació per ràdio entre persones aficionades a la tècnica, la investigació i la experimentació amb les ones electromagnètiques, sense afany de lucre. De radioaficionats n'hi ha per tot el món. D'això es dedueix que per entendres han d'usar algun llenguatge que sigui comú a tots ells. Si bé és cert que des del principi de la radioafició el llenguatge predominant va ser l'anglès, no tothom està en condicions de parlar-ho o escriure'l correctament. A més, un llenguatge dominant sempre crea suspicàcies entre els parlants dels llenguatges minoritaris.

Com que al principi de les transmissions radiotelegràfiques els comunicats eren sobre tot per casos d'emergència, es va idear un nou llenguatge internacional compost per diverses grups de lletres amb significats molt concrets que fossin comprensibles ràpidament i de manera inequívoca per qualsevol operador de ràdio. D'entre tots ells, el que va aconseguir supera amb èxit totes les altres propostes va ser l'anomena't codi Q.

El codi Q

Els primers codis Q foren creats al voltant de l'any 1909 per el govern britànic com una llista d'abreviatures preparada pe l'ús dels vaixells britànics i estacions autoritzades per les autoritats. El codi Q fou adoptat ràpidament perquè permetia facilitar les comunicacions ja que en aquella època facilitava la comunicació entre els operadors de les diferents nacionalitats. 

A la primera llista d'abreviatures n'aparegueren trenta-cinc, les quals foren incloses en la Tercera Convenció Internacional de Radiotelegrafia que va tenir lloc a Londres i fou signada el 5 de juliol de 1912, entrant  en vigor l'1 de juliol de 1913.

Els seus avantatges eren:

• Acceleració de les comunicacions perquè les preguntes més usuals es resumien en la transmissió de tres lletres.
• Independència respecte a l'idioma, doncs el mateix codi era comprès per tots els operadors independentment del seu idioma.
• Millora de la seguretat, ja que la semàntica era clara i precisa.

Després de fer les proves en les radiocomunicacions marítimes, el codi Q fou adoptat per la aeronavegació i els radioaficionats que ara són els únics que els segueixen emprant.

El codi Q dels radioaficionats

El codi Q està format per tres lletres de les quals la primera sempre és una Q perquè, precisament, aquesta lletra no està assignada a com prefixa del indicatiu de crida de cap país. Gràcies a aquest codi és perfectament possible la comunicació entre radioaficionats que parlin llenguatges totalment dispars. Efectivament, si un espanyol rep un missatge amb les lletres QRA, que significa "el nom de la meva estació és...", sap que el corresponsal xinès entendrà exactament el mateix. El mateix grup de lletres es pot  convertir amb una pregunta senzillament afegint-t'hi un signe d'interrogació al final: QRA? El codi Q és molt extens i s'ha especialitzat en diferents grups d'interès, radioaficionats, aviació, marina, exercit, salvament, etc.

Abreviatures més utilitzades per els radioaficionats

QAM	Estado del tiempo	QRY	Turno para transmitir
QAP	Frecuencia de llamada, estar atento en X frecuencia	QRZ	Quien me solicita?
QCX	Repetir el indicativo de nuevo	QSA	Su intensidad señal es Sx, valorado de 1 a 9
QOX	Indicativo mal recibido	QSB	Desvanecimiento de señal, valorado de 1 a 5
QRA	Mi indicativo es ...	QSJ	Valores - Dinero
QRB	Distancia en linea recta entre dos estaciones	QSL	Acuse de recibo
QRC	Procedencia o destino de estación movil	QSO	Establecer comunicado entre una o varias estaciones
QRD	Hora de llegada de estación movil	QSP	Retransmisión del mensaje mediante estación puente
QRG	Su frecuencia exacta de TX es ... MHz	QSS	Frecuencia de trabajo a utilizar
QRH	Su frecuencia de TX varía xKHz	QSY	Cambio de frecuencia
QRJ	Estar convaleciente o equipo averiado	QSZ	Transmita de nuevo repitiendo las palabras
QRK	Legilibilidad del mensaje, valorado de 1 a 5	QTA	Cancelar mensaje anterior
QRL	Estoy ocupado	QTC	Tengo nuevo mensaje para transmitir
QRV	Estoy preparado para la transmisión	QTH	Localización exacta de la estación
QRM	Interferencia local o provocada, valorado de 1 a 5	QTM	Cual es su posición
QRN	Interferencia provocada por ruidos atmosféricos, valorado de 1 a 5	QTO	Despegue de movil aeronáutico
QRO	Aumentar potencia TX	QTP	Llegada de movil aeronáutico
QRP	Disminuir potencia TX	QTR	Reporte de hora local
QRS	Transmita más despacio	QTX	Estoy preparado para la transmisión
QRT	Cesar la transmisión	QTY	Localización exacta de accidente o siniestro
QRU	Tiene algo para mi?	QTZ	Proseguir la búsqueda
QRX	Mantengase momentáneamente a la escucha	QUA	Tengo noticias de ...

El codi Q s'empra extensament en les comunicacions entre radioaficionats que fan servir el codi Morse i, malgrat que l'anglès predomina el les comunicacions per fonia, també és molt freqüent quan hi ha dubtes d'intel·ligibilitat degut a les dificultats inherents a les transmissions de radioaficionat.

A més del codi Q, també s'han desenvolupat altres codis per reforçar-lo i transmetre informacions més específiques. Bastants anys més tard va aparèixer el codi alfabètic d'ICAO.

Codi alfabètic ICAO

La Organització d'Aviació Civil Internacional, (OACI o ICAO) és una agencia de l'Organització de les Nacions Unides que fou creada l'any 1944 per la Convenció de Chicago per estudiar els problemes de l'aviació civil internacional i promoure reglaments i normes únics en l'aeronàutica mundial. Entre les moltes funcions que desenvolupa, una d'elles fou la creació d'un codi alfabètic per tal de facilitar i assegurar les comunicacions. El codi ICAO dóna un nom a cada lletra de l'abecedari perquè no hi hagi confusions a l'hora de lletrejar. Hi ha dues versions, la nord-americana o de la ARRL i la internacional. La més usada és la internacional:

Codi ICAO

A : Alfa	B : Bravo	C : Charlie
D : Delta	E : Echo	F : Foxtrot
G : Golf	H : Hotel	I : India
J : Juliett	K : Kilo	L : Lima
M : Mike	N : November	O : Oscar
P : Papa	Q : Quebec	R : Romeo
S : Sierra	T : Tango	U : Uniform
V : Victor	W : Whiskie	X : X - Ray
Y : Yankee	Z : Zulú	0 : Nada - Zero
1 : Una - One	2 : Bisso - Two	3 : Terra - Three
4 : Karte - Four	5 : Panta - Five	6 : Soxi - Six
7 : Sette - Seven	8 : Okto - Eight	9 : Nove - Nine

A més dels codis de comunicació, els radioaficionats també empren codis d'informació que serveixen per transmetre valoracions de senyals. N'hi ha de deus menes, el que s'usa per els radioescoltes d'emissores d'ona curta i el que fan servir els radioaficionats entre ells per passar-se controls de potència d'emissió.

El codi SINPO

És un codi emprat per descriure la qualitat de les transmissions per ràdio, especialment els reporters de recepció enviats per els oients d'ona curta. Cada lletra del codi representa un factor específic del senyal, i cada factor està mesurat en una escala del 1 al 5, on 1 significa molt malament i 5 molt bé, així, per exemple, 41145 significa que el senyal es bo, que hi ha poca interferència i poc soroll, amb una propagació bona. La mitjana del senyal és molt bona. 

• S - Senyal
• I -  Interferència
• N - Soroll (de noise)
• P - Propagació
• O - Promig de la qualitat del senyal (de overall)

Codi RST

El seu nom ve de les paraules angleses Readability, Strength, Tone. (Llegilbilitat, Força i To)

La llegibilitat (R) és l'informe més important sobre el senyal que es rep des d'una estació de radioaficionat. En una escala del 1 al 5, l'1 significa il·legible i 5 perfectament llegible.

La força S és la menys important, tot i que descriu la força amb que arriba el senyal. En una escala del 1 al 9, l'1 significa en prou feines audible i 9 molt fort.

El to (T) es refereix a la qualitat del senyal exclusivament emesa en Morse. En una escala del 1 al 9, l'1 significa nota molt ronca i 9 nota musical pura. 

• R - Qualitat de recepció - 5 possibilitats
• S - Intensitat de senyal - 9 possibilitats
• T - Tonalitat (actualment sols per telegrafia) - 9 possibilitats

Codi RST

---	1	2	3	4	5	6	7	8	9
R	Ilegible	Apenas Legible	Legible con dificultad	Legible	Perfectamente Legible
S	Apenas Perceptible	Muy débil	Débil	Aceptable	Regularmente Buena	Buena	Moderadamente fuerte	Fuerte	Extremadamente Fuerte
T	Nota Muy Ronca y Chirriante	Nota CA muy grave. Sin musicalidad	Nota CA grave. Ligeramente musical	Nota CA Moderadamente musical	Señal Musicalmente Modulada	Nota modulada, algo Silbante	Nota de C.C. con algo de Zumbido	Apenas Residuos de Zumbido	Nota de C.C. ideal y Pura

                                 A més de tots els codis descrits, els radioaficionats han desenvolupat codis més propers al argot.

L'Argot entre els radioaficionats

L'Argot és un llenguatge específic utilitzat per un grup de persones que comparteixen unes característiques comuns per la seva categoria social, professió, procedència o aficions. Els argots recullen les expressions que es corresponen amb les actituds i sistema de valors del grup que el crea. L'argot esdevé un important element aglutinador dels individus dins del grup i, a la vegada, és el símbol que els distingeix d'altres grups. Perquè una expressió passi a l'argot col·lectiu cal que sigui acceptada per tots els seus membres o, al menys, pels que tenen major influència o lideratge. Aquest tret és identificatiu en tots els argots o jergues. 

Si el grup entra en contacte amb una altra cultura socialment acceptada, les seves expressions s'incorporaran a la llengua diària comunament acceptada, malgrat que es reconegui com argot. Amb el temps poden ser fins i tot admeses en el llenguatge normalitzat com una varietat del mateix o una particularitat.      

Durant la dècada dels anys 70 del segle XX, van entrar a la Radioafició diversos grups vinguts de la Banda Ciutadana. La Banda Ciutadana, també coneguda com a CB-27MHz. És un sistema de comunicacions per ràdio dins de l'ona curta en una freqüències compreses entre els 27 i el 27,5 MHz. desenvolupades a partir de la II Guerra Mundial, com a resultat de la venda de material militar de surplus als Estats Units de Nord Amèrica. Els aparells de ràdio usats per l'exèrcit van anar a parar a mans dels ciutadans que els empraren sobre tot per establir comunicacions agrícoles en els grans "ranxos" i també entre els transportistes que viatjaven per les rutes comercials de les rutes nacionals del país. Aquest sistema de comunicacions va gaudir de gran popularitat i es va convertir en un succedani de la radioafició per totes aquelles persones que no volien o no podien accedir a les proves tècniques de la radioafició. El seu ús per diversos col·lectius va generar diversos argots segons la procedència de cada sector. Paral·lelament, algunes policies locals també incorporaren els seus propis codis de comunicació com el conegut codi 10. L'argot varia molt segons el lloc on és emprat. És molt extens doncs constantment s'hi afegeixen noves paraules i d'altres queden en l'oblit. Vet aqui una mostra:

Argot Cebeísta emprat a Espanya

Alfa Lima	Amplificador lineal		Línea de 500	Teléfono
Armónicos	Hijos		Modular	Hablar por la emisora
Ave María	A.M. Amplitud de modulación		O.K.	Vale, de acuerdo
Barbas	Interferencias de canales próximos		Okapa	Conforme, igual que O.K.
Barra Móvil	Estación en movimiento		P.A.	Megafonía
Base	Estación fija		Pastilla	Micrófono
Bigotada	Reunión de aficionados		P.O. Box	Apartado de correos
Breico	Solicitar transmisión o entrada		Primerísimos	Padres
Breaker	El que interrumpe		Puntos verdes	Guardia Civil
Caja Tonta	Televisión		Erre	Recibido, enterado
Chicharra	Amplificador lineal		Roger	Recibido, enterado
Cortintero	Radioescucha		RX	Receptores
Cruce de Antenas	Comunicación en CB		Saxo (X)	Marido (esposa)
Dos metros horizontales	La cama		Secretaria	Amplificador lineal
Encender Filamentos	Encender el equipo CB		Tía vinagre, tía Virginia	Televisión
Espiras	Edad		Trasmata	Radioescucha
Fotocopia	Hermano/a		TX	Transmisor
Kas	Pesetas expresadas en mil		Vertical	Encontrarse en persona
Laboro	Trabajo, ocupación		Vitaminarse	Comer, cenar...
Ladrillo	Emisora de 27 MHz		Whiskies	Vatios
Línea de Baja	Teléfono

El codi 10 procedeix dels Estats Units de Nord Amèrica i va ser molt utilitzat per les policies locals, els transportistes i, en general per els usuaris de la Banda Ciutadana d'aquell país. No ha tingut gaire èxit entre els cebeístes europeus però la idea d'utilitzar un codi numèric per descriure situacions concretes sí que ha arrelat i, a partir d'ell, han aparegut diversos codis policials i per a serveis d'emergència  i protecció civil.

El codi 10 es diu així perquè cada comunicat comença per la xifra 10, ten, en anglès. Es suposa que això és útil per cridar l'atenció en comunicacions difícils i serveix per ocupar els primers instants de la comunicació quan poden haver-hi interferències. Per la resta, les frases poden ser utilitzades tan com a firmació com a pregunta i, en bona part dels casos, son quasi bé iguals que el codi Q dels radioaficionats.

Codi 10  

10-0 Tenga cuidado, precaución

10-1 Mala recepción 

10-2 Buena recepción 

10-3 Pare la transmisión 

10-4 OK, mensaje recibido 

10-5 Pase el mensaje 

10-6 Estoy ocupado, en stand-by

10-7 Fuera de servicio 

10-8 En servicio, en espera de llamada

10-9 Repita el mensaje 

10-10 Mensaje completado, en espera

10-11 Habla demasiado deprisa

10-12 Hay visitas presentes

10-13 Comunique estado del tiempo

10-16 Recoja en ... 

10-17 Negocios urgentes 

10-18 ¿Hay algo para mí? 

10-19 Nada para ti, vuelve a ...

10-20 Estoy localizado en ....

10-21 Telefonéame 

10-22 Venga personalmente

10-23 Stand by 

10-24 Tarea, trabajo completo

10-25 Entre en contacto con ...

10-26 Olvide el mensaje 

10-27 Cambio al canal ... 

10-28 Identifíquese 

10-29 Hay tiempo para el contacto

10-30 Uso ilegal de la radio CB

10-32 Comprobación del equipo

10-33 Emergencia 

10-34 Problemas, necesito ayuda

10-35 Información confidencial

10-36 La hora exacta es ... 

10-37 Se necesita grúa en... 

10-38 Se necesita una ambulancia en ...

10-39 Su mensaje ha sido transmitido

10-41 Cambie al canal ... 

10-42 Accidente de carretera en ...

10-43 Embotellamiento en ... 

10-44 Un mensaje para usted

10-45 ¿Estamos todos en la zona de transmisión?

10-46 Ayuda motorizada 

10-50 Dejen el canal libre 

10-60 ¿Cuál es el siguiente nº de mensaje?

10-62 No le copio, use el teléfono

10-63 Enlace directo a ... 

10-64 Enlace claro (bueno)

10-65 ¿El siguiente mensaje? 

10-67 Todas las unidades contacten con ...

10-69 Mensaje recibido

10-70 Hay fuego en ... 

10-71 Proceda con el mensaje

10-73 Radar en... 

10-75 Usted está causando interferencias

10-77 Negativo, no hay contacto

10-81 Reserve habitación de hotel para ...

10-82 Reserve alojamiento para ...

10-84 Mi número de teléfono es ...

10-85 Mi dirección es ... 

10-89 Se necesita técnico de radio en...

10-90 TVI 

10-91 Hable más cerca del micro

10-92 Tu transmisor está desajustado

10-93 Compruebe mi frecuencia de transmisión

10-94 Por favor dame una cuenta larga

10-95 Cortar la transmisión 5 seg.

10-99 Misión completada 

10-100 Visita al lavabo 

10-200 Se necesita a la policía en ...

CONCLUSIONS

El llenguatge dels radioaficionats és una barreja de llenguatge científic i llenguatge tècnic perquè la radioafició té les dues vessants. Per una banda les radiocomunicacions tenen un fort component científic en quan a la investigació i estudi del comportament de les ones electromagnètiques per establir comunicacions fiables en situacions extremes i amb mitjans escassos, mentre que, per l'altra banda, també apareix una forta intencionalitat experimentadora que necessita comparar dades de caràcter tècnic entre persones de diferents cultures i educació. S'ha de tenir en compte que l'extracció social dels radioaficionats de tot el mon és diversa i marcadament transversal.

També hi ha, però, una utilitat social. L'idioma és un tret identitàri per totes les societats que pot arribar a crear conflictes entre grups diversos. Tenint en compte que la radioafició és un sistema de comunicacions a nivell mundial que no reconeix fronteres, des del principi es va establir un codi deontològic no escrit però respectat per els més de dos milions de radioaficionats de tot el mon per el qual s'acorda no parlar mai de tres temes considerats tabú: política, religió i sexe. Actualment, però, en moltes comunitats s'ha afegit un quart tema intocable en les comunicacions entre radioaficionats: el idioma.

El llenguatge tècnic té l'avantatge de facilitar les comunicacions entre persones que parlen idiomes molt diferents. Cert que darrerament l'anglès ha esdevingut el nou idioma comú, malgrat que alguns grups de radioaficionats han defensat i continuen defensant la necessitat d'usar l'Esperanto com llengua comuna pel fet que és un idioma artificial sense les connotacions geopolítiques de la resta de llengües naturals, però a hores d'ara els radioaficionats esperantistes son minoria. De fet, existeix la Lliga Internacional de Radioaficionats Espertantistes, ILERA, que ofereix cursos gratuïts per aprendre l'Esperanto, encara que sense massa èxit en el nostre país.

En certa manera, el llenguatge dels radioaficionats també funciona com la resta de llenguatges corporatius, es a dir, com un factor excloent i diferenciador. La percepció externa que tenen les persones al escoltar una conversa entre diversos radioaficionats és que parlen de coses estranyes o, per dir-ho d'una altra manera, els radioaficionats parlen "en clau".  Aquesta era la idea primària de col·lectius tan emblemàtics com els metges o els sacerdots. Ambdós grups feien servir el llatí per tal d'evidenciar i establir fronteres socioculturals entre classes. No és el cas dels radioaficionats, però si que es podria interpretar com un cert afany d'incloure o augmentar un cert misteri a les seves activitats, donat que, tradicionalment, la manipulació d'equips electrònics complicats no havia estat a l'abast de tothom fins fa poc temps.

En qualsevol cas, el llenguatge dels radioaficionats inclou tots els ingredients descrits: facilitar la comunicació entre persones i revestir l'activitat d'un llustre entre cultural i misteriós que pot servir per atraure a les persones interessades en aquesta mena d'activitats. Per tot el qual, es pot arribar a pensar que el llenguatge dels radioaficionats és una barreja de llenguatges: formal, tècnic, científic i cultural. 

ESA FÓRMULA QUE TODO EL MUNDO SABE...

De la misma manera que hay niños/as urbanitas que piensan que los melocotones crecen en las estanterías del supermercado, también hay supuestos radioaficionados que creen que las antenas son objetos que aparecen de la nada en las tiendas comerciales. En los foros técnicos de radioaficionados son más frecuentes las preguntas sobre el comportamiento de determinadas marcas de antena que las que se interesan por la forma de construirse una con las propias manos.

Por cierto, las antenas NO se “autoconstruyen” ¡Qué más quisiera más de uno!  

Este artículo se terminó de escribir en abril de 2004

  

ESA FÓRMULA QUE TODO EL MUNDO SABE...

¿Existe alguna estadística o estudio sobre las preguntas más veces repetidas a lo largo de la vida de un ser humano?, no lo sé pero, si lo hubiera, seguramente que la que da título a este trabajo estaría situada en los primeros lugares de la lista. Cuantas veces padres o hijos han oído y formulado esta pregunta que deja sin argumentos al interlocutor y cuantas veces la respuesta ha sido  un lacónico “porque sí” o “porque lo digo yo”. Bien, pues esta vez habrá una excepción e intentaré responder de la manera más simple, hasta donde alcanzo, el por qué de la cuestión que ahora planteo; ¿ por qué la longitud de onda se obtiene dividiendo 142,5 por la frecuencia en megahercios? 

¿QUÉ ES LA LONGITUD DE ONDA?

Podemos definirla como la distancia que se ha propagado la onda en un periodo. Es decir, mientras el centro emisor ha efectuado una vibración completa. También puede decirse que es la distancia entre dos puntos consecutivos de una onda que están en el mismo estado de vibración o fase.  

¿CÓMO SE CALCULA?

Para calcular la longitud de onda se relacionan dos factores; uno es la velocidad de propagación de la onda y el otro es el periodo o tiempo necesario para ir de un nodo al siguiente.  La longitud de onda se la representa por la letra griega l (lambda), mientras que la velocidad de propagación se lo hace por la letra v, y al periodo o tiempo, por la letra T. La fórmula sería:                         

l (l) =  v.T 

Sabiendo que:  

T = 1/f

Tenemos:

l (l) = v / f                                 

pero,  ¿ por qué ? 

El periodo o tiempo (T) es inversamente proporcional a la frecuencia ( f ), es decir, que si aumenta uno (T) el otro disminuye (f).  

Matemáticamente se escribe así:T = 1/f 

Si antes decíamos que: l (l)  = v.T 

y ahora sabemos que: 

T = 1/f 

Substituyendo T por su valor, tenemos: 

l = v. (1/f)

l = v/f y esto se lee así:                   

longitud de onda (l) =  velocidad de propagación / frecuencia                                                                                                            

Para resolver esta sencilla ecuación necesitamos saber dos de los valores para hallar el tercero. Hablando en términos de ondas de radio, Maxwell (1865) afirmó que las oscilaciones eléctricas de frecuencia muy elevada se propagan por el espacio igual que la luz y a su misma velocidad. 

La teoría de Maxwell fue confirmada de forma práctica en 1887 por Hertz. Así pues, ya sabemos que la velocidad de propagación (v) es de 300.000 Km. por segundo, aproximadamente.  

Ahora ya resulta fácil calcular la longitud de una onda mediante la fórmula: 

l (l) = v/f 

donde (l) es la longitud de onda; (v) la velocidad de la luz, y (f) la frecuencia de oscilación del emisor. Luego, como v es un valor fijo, siempre que conozcamos cualquiera de los otros valores, podemos calcular el que nos falta, porque la fórmula explicada queda así: 

longitud de onda (l) = velocidad de la luz / frecuencia (hz.) 

longitud de onda (l) =300.000.000 metros por segundo / frecuencia en hercios 

El resultado de esta operación aritmética será una cantidad expresada en metros. 

Pero cuando hablamos de las frecuencias de los transceptores de aficionado, nunca decimos “transmito en ciento cuarenta y cinco millones de hercios”. Lo normal es decir ciento cuarenta y cinco megahercios, porque un Megahercio equivale a un millón de hercios. Así pues, en la anterior fórmula podemos escribir: 

Longitud de onda en metros = 300.000.000 m.s. / 145.000.000 hz 

Longitud de onda en metros = 300 / 145 MHz. = 2,06 metros 

Esta cifra, 2,06 metros, sería la longitud de onda de la frecuencia de 145 megahercios.  

Seguramente, ni la fórmula ni el resultado coincidirán con los datos que aprendimos de memoria cuando empezamos a jugar con antenas. Es cierto, pero no es mentira. La longitud que hemos hallado corresponde a la real, pero medida en el vacío, mas esto no nos sirve para calcular una antena de alambre, tubo de aluminio o cualquier otro material conductor, normal y tangible. 

Resulta que, si bien la luz viaja a 300.000 kms por segundo, esto sólo ocurre en el vacío espacial. También recordamos que los señores Maxwell y Hertz descubrieron que las ondas de radio son tan veloces como las de la luz, pero... cuando a una onda electromagnética se la obliga a pasar por el alambre de una antena, este material ofrece una determinada resistencia a su paso (¿quien es el guapo que no se resistiría a que le pasara una corriente eléctrica por su cuerpo serrano?). Dependiendo de las características propias de cada conductor, la resistencia será mayor o menor, por ejemplo, el oro sería el metal idóneo para fabricar una antena, mucho mejor que el simple hierro. Para no complicarnos la vida, aceptamos un factor de resistencia media del 0,95 %. Esto quiere decir que la velocidad de las ondas de radio queda reducida en un 0,05 %. Así, la fórmula que nos ocupa quedará más acorde con la realidad si la escribimos de esta manera:  

l (l) = (300 / 145 MHz) . 0,95  

o lo que es lo mismo: 

l (l)  =  (300 x 0,95) / 145 MHz = 285 / 145 = 1,96 metros de longitud de onda 

Sí, ya se que a alguno sigue sin cuadrarle esta fórmula. Resulta que la primera antena que aprendimos a calcular fue el viejo y querido dipolo de media onda (1/2 l ), del cual derivan multitud de antenas, directivas, verticales, “v” invertidas, etc. Muchos autores, para simplificar, usan el cálculo directo de la media longitud de onda, para ello basta dividir la velocidad de la luz en un medio físico por la mitad:  

285 : 2 = 142,5 

Y por fin, aparece la dichosa fórmula que todos conocemos pero que algunos no teníamos claro de donde procedía:  

l (l) = 142,5 7 MHZ  

Si seguimos con el ejemplo utilizado anteriormente y deseamos calcular la longitud de una antena dipolo de media onda, para la banda de 145 mhz. sólo tenemos que escribir: 

l (l)  =  142,5 / 145 MHz = 0,98 metros     

Y ya está. Todo este rollo para llegar a descubrir algo que todo el mundo sabe.

Que le vamos ha hacer.                                                  

ANOTACIONES QUE TODO EL MUNDO SABE... 

a)

Ondas de Radio, llamadas también electromagnéticas y hercianas, comprenden desde 10.000 hercios hasta 3.000.000.000.000 hercios o lo que es lo mismo, desde 10 khz. hasta 3000 GHz 

b)

Al ciclo se le llama hercio en honor a Heinrich Hertz (1857-1894). La unidad de frecuencia es el hercio por segundo. 1 hercio = 1 período por segundo  

c)

1 ciclo = 1 hercio (hz.) 

1.000 hercios = 1 kilohercio (khz.) 

1.000.000 hercios = 1 megahercio (mhz.)  

1.000.000.000 hercios = 1 gigahercio (ghz.)

LOS MISTERIOS DE LA RADIOAFICIÓN AL DESCUBIERTO

Uno nunca llega a saberlo todo sobre la radioafición. Es muy arriesgado escribir algo porqué siempre sale alguien que sabe más y te deja literalmente “en cueros”. Para dar fe de ello, escribí este trabajo allá por el año 1981, pero no fue publicado hasta febrero de 2001, en el número 206 de la revista CQ Radio Amateur, con el título “El poder de la lógica aplicada”  

Siempre existe el temor de compartir lo que uno cree saber o guardárselo, para no cometer ningún desliz. Pero, entre una u otra opción, prefiero la primera, pues sólo se aprende de los errores.   

LOS MISTERIOS DE LA RADIOAFICIÓN AL DESCUBIERTO 

Hoy en día, resulta mucho más fácil que antes llegar a ser Radioaficionado. En tiempos pasados, cualquier persona podía buscarse unas lámparas y varios pedazos de alambre de distintas formas y tamaños y construirse con todo ello un aparato transmisor. Actualmente, en cambio, es muy dificultoso comprender y recorrer el intrincado esquema burocrático y, peor aún, conseguir el crédito bancario necesario para adquirir el precioso equipo transceptor en unos grandes almacenes. 

La verdad es que, ahora, ya no es necesario saber electrónica para ser Radioaficionado, en todo caso, basta con que el dependiente de la tienda nos explique, en pocas palabras, el manejo de los principales botones, y ya es suficiente. 

En realidad, la radio, no es un tema frecuente en las conversaciones entre aficionados, pero andando el tiempo, y analizando lo que uno ve aquí y allá, se pueden adquirir unos buenos conocimientos técnicos de electricidad y electrónica. 

Evidentemente, todavía no he llegado a la cima, pues existen algunas cosas a las cuales aún no he hallado una explicación correcta, como por ejemplo: entiendo que las ondas de radio entren por el canuto de las antenas construidas con tubo hueco, llegando a través de esta canalización al interior de la caja negra japonesa que empleo como transmisor  pero, ¿como pueden hacerlo cuando la varilla es de alambre macizo?. 

No obstante, analizando esta y otras cuestiones he llegado a varias conclusiones: 

1º.- Existen dos clases de ondas, las inteligentes y las torpes. Su diferencia principal es que, mientras las primeras hallan fácilmente el camino desde el emisor al receptor, cual palomas mensajeras, las segundas necesitan circular a través de unos alambres denominados “eléctricos”. 

2º.- A pesar de que las ondas empleadas por los Radioaficionados pertenecen al grupo de las inteligentes, estos acostumbran a poner unas señalizaciones especiales en los tejados de sus casas. Tales señales son como unos postes indicadores y se les llama “antenas”. Como existen diversidad de ondas en circulación, y cada aficionado acostumbra a usar varios modelos diferentes, para orientarlas en cada momento se usan distintos tipos de indicadores, así pues, las ondas grandes acuden a las antenas de mayor tamaño y las pequeñas a sus correspondientes. De ahí que una antena de VHF no pueda succionar una onda de HF debido, especialmente, a la disparidad de medidas. 

3º.- Cuando se pone un equipo en marcha, instantáneamente empieza a tomar porciones de las ondas que se pasean por el espacio. Por consiguiente, cuantos más receptores estén en funcionamiento, más deberán repartirse las ondas entre todas las antenas. El Sol también está relacionado con este curioso fenómeno. Si no luce, la gente se queda en casa y enchufa su aparato entrando, por lo tanto, en el reparto y tocan a menos contactos. Si por el contrario brilla, los aficionados salen a pasear y hay menos a repartir por lo que aumentan los contactos lejanos, por ello se ha llegado a la conclusión de que, en verano, aparece el fenómeno bautizado con el nombre de una señora llamada “doña Propa”. Aun no se exactamente porqué. 

Existen Radioaficionados que nunca serán tales pues les falta la curiosidad de aprender. A mí, por ejemplo, me encanta leer folletos propagandísticos, pues son un cúmulo de informaciones técnicas que, unidas a mi capacidad de deducción lógica, me sirven para esclarecer, entre otras cosas, los misterios de los Modos de Transmisión. 

Gracias a mis conocimientos sobre estos temas, me resulta fácil entender que la SSB es una forma de transmisión especial a la cual, los muy educados técnicos japoneses, han instruido de tal modo que sólo circula ordenadamente por una de las aceras de la calle por donde transitan las ondas. La AM, que es la más carrozona, acostumbra a hacerlo por el centro de esta vía y, finalmente, la FM, que es muy moderna y lleva mucha marcha, lo hace bailando en zigzag, ocupando mucho espacio.  

Actualmente, estoy estudiando el tema de la Televisión Amateur, y pienso que estoy en el buen camino, pues empiezo a comprender que todo el sistema se basa en una serie de espejitos introducidos hábilmente en el cable que va del emisor a la antena y en esta misma, del mismo modo que funciona el periscopio de los submarinos. 

A pesar de estas complejas explicaciones técnicas que estoy dando, debo admitir que aún me hallo en proceso de análisis de otros temas que me preocupan grandemente, este es el ejemplo de los ordenadores relacionados con la Radioafición. ¿Como puede ser posible que una computadora japonesa, enchufada a una línea eléctrica española, pueda traducir los chirridos que escucha un receptor americano, emitidos por un alemán que está escribiendo en inglés? 

Otro día les seguiré hablando de nuevos misterios electrónicos que, la implacable lógica, pone al descubierto. Ahora debo terminar de escribir pues he prometido a mi esposa que le pintaría la antena de televisión con mis huellas dactilares a fin de que podamos disfrutar de la nueva tecnología digital. Desde luego, hay gente tonta, mis vecinos prefieren cambiar su viejo televisor por uno de pantalla plana, carísimo, en vez de empotrarlo en la pared como les aconsejé...

EL MITO DE LOS REPETIDORES SIMPÁTICOS

Este artículo se publicó por primera vez en la revista Radio-Noticias, en el número 95, de enero de 2000.  

EL MITO DE LOS REPETIDORES SIMPÁTICOS 

La naturaleza humana es proclive a mitificar lo que no entiende; los radioaficionados, como muestra de la sociedad actual, también crean y alimentan mitos que con el tiempo crecen tanto que son tomados como dogmas de fe. 

Algunos son perennes, como la absurda creencia de ajustar la ROE cortando pedacitos de cable coaxial. Otros son cíclicos y aparecen con mayor fuerza en épocas muy concretas como el período veraniego. Ahora vamos a desmitificar uno de ellos. 

Hace muchos años atrás, cuando se formó la red de repetidores de VHF, se destinaron ocho frecuencias de entrada y sus correspondientes salida, con un desplazamiento estándar de -600 Khz., y se dividieron en urbanos e interurbanos según fuese su radio de acción o “cobertura” como diríamos hoy. Años más tarde se eliminó el repetidor R-8, destinándose su frecuencia de entrada a comunicados en “simplex” y la de salida, 145,800 mhz. y superiores hasta 145,999 MHz a las comunicaciones por satélite. Atención!, es importante recordar este dato y no transmitir en “simplex” más arriba de 145,800 MHz a fin de no entrar, "sin saberlo", en el traspondedor de un satélite, cosa que perjudicaría a los practicantes de esta modalidad. (Algunos profesionales de determinados medios de transporte son conocidísimos por los radioaficionados, tanto españoles como del resto de los países de Europa, y sus ascendientes son muy mentados). 

Cuando se estructuró la red de repetidores, se tuvo en cuenta las áreas de influencia de cada uno y se evitó situar dos repetidores iguales excesivamente próximos, por esta razón, si miráis el mapa de reemisores veréis que en una misma provincia no convive ningún repetidor repetido, valga la redundancia. Esto era debido a la necesidad de evitar que una misma estación de radioaficionado “abriera” dos reemisores a la vez, interfiriendo por lo tanto el tráfico de uno de ellos. Durante un tiempo esta previsión funcionó, salvo en contadas ocasiones en que la propagación atmosférica ampliaba esporádicamente la cobertura de alguno de ellos. 

Actualmente, la situación se ha visto modificada por diversos factores. Primeramente porque el número de aficionados y repetidores es muy superior al de entonces; en segundo lugar porque los equipos cuentan con una potencia excesiva que se usa inadecuadamente y unido a ello, unas esperpénticas antenas colineales verticales pero, sobre todo, a una desinformación muy acentuada por parte de la gran mayoría de los radioaficionados. 

UN EJEMPLO

Pongamos un ejemplo. En una ciudad como Barcelona conviven dos radioaficionados, Pepito y Juanito. El primero sólo cuenta con un portátil de VHF (por favor, evitemos decir walkie talkie) y es asiduo del repetidor local R2. Su vecino Juanito tiene una instalación formada por un equipo movil-fijo de FM con 50 watios de potencia y una mastodóntica antena vertical del tipo colineal de 4 ó 5 metros de longitud. Esta antena le proporciona un ángulo de radiación muy bajo (que el confunde con ganancia) cosa que le permite alcanzar distancias importantes.  

A unos 400 kms. de distancia en línea recta, está la ciudad de Gandía, en la Comunidad de Valencia, que tiene instalado otro R2. Aparentemente las áreas de cobertura de ambos repetidores no pueden superponerse pero en verano, con la ayuda de la propagación atmosférica,  la ayuda de su descomunal antena y una  potencia excesivas, Juanito comprueba que cuando pulsa el botón de transmisión de su equipo (por favor, evitemos decir petete) recibe dos señales, una fuerte proveniente del repetidor local y otra más débil del lejano. Si en aquel momento el R2 de Barcelona está desierto y hay actividad en el de Gandía, a Juanito le falta tiempo para empezar ha hablar por aquel, sin importarle que también “activa” el de su propia localidad. Entonces se produce una situación de conflicto. Durante los períodos en que Juanito escucha el de allí, Pepito no oye nada y, pensando que está desocupado, empieza a llamar por el local. Inmediatamente Juanito le llama la atención pidiéndole que se calle pues la fuerte señal del local le impide escuchar al lejano. Por más que Pepito diga que el R2 de Barcelona está vacío y que por lo tanto tiene derecho a activarlo, Juanito impedirá toda actividad por desconocimiento y descontrol. El problema está servido. 

Cuando se desencadena esta situación, indefectiblemente aparece el “Catedrático” que sin más les suelta el “mito de los repetidores simpáticos” Este desinformado personaje, que no falta en ningún repetidor, cree y quiere hacer creer que la “cola” de un repetidor abre el otro y viceversa. ¡FALSO! Es absolutamente imposible que la señal de un repetidor active al otro, simplemente porque la frecuencia de salida de uno está 600 khz. más arriba que la entrada del otro. 

R2Gandía                                  R2Barcelona                                                

Entrada 145,050 MHz // Salida 145,650 MHz

Salida 145,650 MHz // Entrada 145,650 MHz

(Desplazamiento -600 kHz.)           

El problema está causado única y exclusivamente por la excesiva potencia de Juanito y su errónea elección de antena. Sólo en algunos casos puede repartirse la culpa con uno o ambos repetidores, fruto de la excesiva sensibilidad de recepción y una potencia fuera de normas debido a  que, en ocasiones, los responsables de su mantenimiento sufren presiones de sus compañeros que desean una cobertura más cómoda. 

La situación descrita debe tomarse como ejemplo de lo que ocurre en otros lugares de la geografía española. La anécdota de Gandía versus Barcelona y viceversa, es especialmente ilustrativa debido a la gran distancia que separa ambos equipos, pero que sin embargo, la mayor parte de la señal de ambos repetidores y la de los radioaficionados de la costa mediterránea transcurre por mar, muy buen conductor y libre de obstáculos. 

Entonces, pues, se impone la necesidad de moderar las potencias de transmisión y reducir el tamaño de las antenas y evitar el uso de directivas en polarización vertical, otra cuestión que también entra dentro de la especialidad analítica denominada MRD, Mitología del Radioaficionado Desinformado. Otro día incidiremos en ello.

 

CONFLICTE IDENTITARI I DEFINITORI DELS RADIOAFICIONATS

El trabajo que sigue a continuación es un breve estudio antropológico que versa sobre dos aspectos sociales que afectan a la radioafición: la identidad y la definición.

Se presenta en el mismo idioma en el cual fue escrito, el català, que es el idioma oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Si algún lector tiene dificultades en entenderlo, puede traducirlo al castellano empleando el traductor automático gratuito que encontrará en: http://www.internostrum.com/ Esta aplicación permite traducir hasta 16.384 caracteres. Dado que el texto contiene 20.047, deberá hacerlo en dos veces. Gracias por el interés.

CONFLICTE IDENTITARI I DEFINITORI DELS RADIOAFICIONATS

GENER DE 2008

INTRODUCCIÓ

A principis del segle XX, quan va néixer oficialment la Radioafició, existia entre els radioaficionats una solida identitat basada en el seu prestigi com investigadors i experimentadors de les noves tècniques i tecnologies desconegudes fins a les hores. L’estudi i l’ús de les ones electromagnètiques, descobertes per Heinrich Rudolf Hertz (1857-1894), professor de Física Teòrica per la Universitat de Kiel (Alemanya), les quals l’enginyer italià Guillem Marconi (1874-1937), premi Nobel de Física de l’any 1909, va trobar una tutilitat pràctica, era una matèria quasi bé desconeguda per la gran majoria de la societat i sols estava a l’abast d’uns pocs estudiosos de les universitats, algunes empreses privades i investigadors particulars, generalment amb molts pocs mitjans però amb un gran afany d’aprendre i experimentar amb una nova forma d’energia que permetia comunicacions a llarga distància amb materials de ferreteria.  

Les comunicacions per ràdio van capgirar la societat d’aquell temps tant o més que avui dia ho ha fet Internet. Les repercussions econòmiques i polítiques van ser enormes. A partir de l’invent dels radiotransmissors, les distàncies es van escurçar i el concepte del temps que existia fins a les hores va ser reconsiderat. No és gens estrany que les persones que d’alguna manera dominaven els aparells transmissors i receptors de ràdio van aconseguir un gran prestigi social. Però, tot això va començar a canviar a mitjans de la dècada dels anys noranta amb la popularització d’un nou sistema de comunicacions instantànies a l’abast de tothom, sense necessitat de posseir coneixements tècnics. Internet no va acabar amb la radioafició, com popularment es creu, sinó que va accelerar un canvi de valors i d’identitat retardat massa temps.  

ANTECEDENTS DE LA PÈRDUA D’IDENTITAT

Els radioaficionats espanyols, com la resta d’aficionats d’arreu del mon, formen un grup tancat, amb trets identificatius propis i únics, donat la seva activitat, restringida i regulada per lleis nacionals a través de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions i per la Societat de la Informació, depenen del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, i internacional, mitjançant la Unió Internacional de Telecomunicacions, ITU, i aglutinats sota l’associació nacional anomenada Unión de Radioaficionados Españoles, URE, a la qual era obligatori associar-se fins els primers anys de la democràcia espanyola la qual els representa directa o indirectament, segons siguin socis o no, davant els estaments nacionals i internacionals. Tot plegat, havia creat al llarg dels anys una poderosa identitat cultural que permetia autodefinir-se reconèixer-se com un grup  “per si mateix” gràcies a unes clares senyals d’identitat cultural compartida, però essencialment com a tret diferenciador que accentuava les diferencies amb altres grups que poguessin desenvolupar activitats en certa manera semblants, com per exemple els usuaris de la Banda Ciutadana, CB-27 o els Ràdio-escoltes d’ona curta.

La idea de pertinença es basava en un conjunt de normes legals però, sobre tot, per la mena d’activitats i les actituds dels radioaficionats davant la ciència, la investigació i la experimentació tècnica i les tecnologies del moment. Els radioaficionats eren els experts en radiocomunicacions més propers als ciutadans. Molts eren els tècnics reparadors dels aparells de ràdio i televisió dels primers temps i, posteriorment van ampliar el seu camp d’activitats a tota mena d’instal·lacions i reparacions elèctriques. En alguns casos, tenir un veí radioaficionat era una avantatge quan s’espatllava el televisor la tarda d’un diumenge. Amb el seu ajut es podia fer una reparació d’emergència per veure el partit del cap de setmana. Però tot això va començar a canviar amb l’aparició de nous sistemes electrònics, més sofisticats, que sols es podien reparar amb coneixements especialitzats i amb eines i manuals tècnics molt específics. Més endavant, la nanocircuiteria i els components electrònics superficials van acabar amb la reparació a domicili o d’urgència i van desaparèixer els petits tallers de reparació, per passar a mans dels grans laboratoris de les marques multinacionals.

Finalment, la telefonia mòbil, apareguda massivament a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta amb el seguici d’antenes instal·lades als terrats dels edificis va començar a incomodar als veïns que no tenien la sort que alguna empresa de telefonia vulgues instal·lar-ne una al seu terrat, amb el conseqüent benefici econòmic per tota la comunitat. Les enveges entre escales de veïns i la necessitat d’alguns periodistes de buscar noves noticies, van començar a crear una imatge distorsionada de la realitat i començaren els problemes per instal·lar les antenes de radioaficionat al terrat dels immobles, amb la previsible conflictivitat veïnal.

Per altra banda, des del principi dels anys 80 del segle passat, molts grups socials, sobre tot taxistes i transportistes, i més tard invidents, empreses constructores, caçadors, parapents, vols sense motor, quatre per quatre, etc.  necessitats de comunicar-se entre si, van trobar en les bandes assignades al servei d’aficionats una manera barata i fàcil de mantenir comunicacions de tota mena, davant la impotència dels radioaficionats i la negligència de l’Administració de Telecomunicacions, que no va fer res per perseguir i sancionar als usuaris il·legals. 

També s’ha de considerar el fet que la tecnologia de les radiocomunicacions ha evolucionat mot ràpidament els darrers anys i quasi bé tots els equips emprats per els radioaficionats són produïts per la indústria de les grans empreses multinacionals. Quasi bé cap radioaficionat es construeix els seus propis equips la qual cosa significa que la tecnologia ha facilitat l’ús de les radiocomunicacions fins a tal punt no es requereix cap mena de coneixement tècnic específic per realitzar les funcions pròpies d’un radioaficionat. Ser radioaficionat ja no és qüestió de coneixements sobre radiotècnica, sinó que s’ha reduït a un assumpte econòmic i administratiu.    

Tot plegat va contribuir a minvar cada vegada més el prestigi dels radioaficionats que ha deixat de ser una afició d’èlit, sols per a persones preparades tècnicament.

També val a dir que hi ha hagut un canvi d’actitud. Si abans la finalitat de la  radioafició era la tècnica i a través d’ella s’arribava a la comunicació, ara la finalitat és la comunicació per si mateixa i, sols en alguns casos, s’arriba  a la tècnica com a conseqüència d’aquesta comunicació.

 ¿CAL UNA DEFINICIÓ PER GARANTIR LA IDENTITAT?

Les principals regles aristotèliques per fer una definició són:

·        Un concepte es definirà mitjançant la major aproximació possible a la seva tipificació, de gènere i espècie, i diferenciació.

·        La diferenciació ha de ser una característica o grup de característiques que estiguin presents únicament en el concepte definit i que no ho estiguin en altres conceptes pertanyents al mateix gènere o espècie.

·        Una definició ha de ser apropiada, ni massa amplia ni massa estreta o ajustada.

·        Una definició no pot contenir raonaments o conclusions circulars.

·        Una definició no pot contenir contradiccions lògiques.

·        Una definició no ha de tenir únicament enunciats negatius.

·        Una definició no pot contenir ambigüitats.

El concepte d’identitat sociològic és polifacètic i es pot abordar de diverses maneres, segons ho entén A. Giddens. En temes generals, assegura que la identitat té a veure amb la idea que les persones es fan sobre qui són i sobre el que té sentit per elles.  

Els sociòlegs parlem tot sovint de dos tipus d’identitat: la social i la personal que s’han de considerar diferents des del punt de vista analític, malgrat que, sens dubte, estan estretament relacionades entre sí. La identitat social es forma per las característiques que els demés atribueixen al individu, mentre que la identitat personal és la que ens individualitza perquè fa esment al desenvolupament personal mitjançant el qual aconseguim un sentit propí del que som i de la relació que tenim amb el mon exterior.

L’època actual ens permet disposar d’una sèrie d’oportunitats sense precedents per fer-nos a nosaltres mateixos/as i crear o configurar la nostra pròpia identitat. Nosaltres mateixos tenim els recursos necessaris per definir qui som o qui volem ser. Podem decidir d’on venim i cap a on anem o volem anar. Tenim la capacitat de decidir el nostre comportament i de quina manera volem que ens vegin els demés. En definitiva, podem crear i recrear constantment la nostra identitat.  

Dins de la Radioafició es produeixen processos de socialització que desenvolupen un sentiment d’identitat propi, tant del grup com del individu que en forma part i que també contribueix a resocialitzar. És una mena d’interacció permanent i canviant que va configurant i reconfigurant el sistema de valors.  

La Unió Internacional de Telecomunicacions, ITU ja disposa d’una definició oficial sobre el  que denomina Servei d’Aficionats i Aficionats per Satèl·lit. Diu així: És el Servei de radiocomunicació que té per objecte la instrucció individual, la intercomunicació i els estudis tècnics  efectuats per aficionats, això és, per persones degudament autoritzades que s’interessen en la radiotècnica amb caràcter exclusivament personal i sense afany de lucre. 

No obstant, aquesta definició administrativa és molt ampla i, en alguns casos, es pot interpretar massa laxament, com passa freqüentment en el cas dels usuaris de la Banda Ciutadana, que no son radioaficionats però que alguns d’ells poden desenvolupar activitats similars i, per tant, sentir-se com a tals a defensar la seva posició mitjançant una reinterpretació de la definició de la ITU.  A més, es dona el cas que determinades tecnologies a l’abast dels radioaficionats poden arribar a prescindir de l’ús de les ones electromagnètiques per establir comunicacions, fent servir en el seu lloc les xarxes telemàtiques d’Internet.

Hi ha diversos programes informàtics que simulen contactes entre radioaficionats sense que els hi sigui necessari l’ús d’equips de ràdio ni antenes. Ni tan sols els hi són necessàries les ones hertzianes ni el concurs de la propagació atmosfèrica per establir enllaços entre ells. Evidentment, això no és radioafició, malgrat que en determinats casos s’hi pugui assemblar davant els ulls dels neòfits. Per tot això calia establir una definició el més ajustada possible per evitar els malentesos i els conflictes que això pot generar i de fet genera contínuament. 

El febrer de 2003, com a redactor de la revista CQ Radio Amateur, preocupat per les continues contradiccions que succeïen com a conseqüència de les noves tecnologies, vaig escriure un article on es proposava una nova definició que complia les sis regles aristotèliques, amb la intenció de deixar clar d’una vegada per totes que és la radioafició però, a la vegada, també deixar clar que NO ho és.  

És evident que el problema d’una definició és que ha de ser excloent i això significa l’aparició de conflictes per part de les persones que no compleixen les premisses necessàries per entrar-hi de ple dret. Per altra banda, les institucions tampoc van ser gaire proclius a acceptar-la doncs això els hi resta presumptes simpatitzants. Malgrat tot, ningú va poder refutar-la fins a hores d’ara, pel que és manté plenament vigent. Diu així: S’entén per Radioafició tota comunicació realitzada entre estacions radioelèctriques d’aficionat legalment autoritzats, emprant única i exclusivament ones electromagnètiques, transmeses des de i cap una antena, en l’espai lliure, sense suport material, dins de les bandes i freqüències autoritzades per la legislació vigent”. 

Definir la radioafició és una tasca perillosa doncs hi ha massa grups de pressió amb interessos diversos i poc coincidents que s’han acollit sota el seu paraigües i ara es resisteixen a abandonar la seva protecció. Aquests grups realitzen activitats semblants en quan a la forma, però absolutament en pel que fa al fons i, sobre tot, alienes al principi deontològic que va impregnar la Radioafició des del principi de la ràdio.  

No obstant això, si no es disposa d’una definició que expliqui la activitat que desenvolupen els radioaficionats hi ha el perill que terceres persones alienes a la ràdio ho facin per el seu compte i el resultat sigui una imatge adulterada o, senzillament, falsificada de la radioafició i els radioaficionats, o encara pitjor, que fins i tot els professionals de les definicions no sàpiguen com definir-la, tal com passa a la vintè segona edició del Diccionari de la Llengua Espanyola (http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=radioafici) , o que es faci des d’una perspectiva vuitcentista, tal com succeeix a Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/Radioafici%C3%B3n) que ofereix una definició molt particular sobre un assumpte que pertoca a persones molt diverses. L’error més freqüent és tractar de definir la radioafició mitjançant la descripció del que fa, però mai s’entra a definir el que és.  

HIPÒTESI I TEORIES 

El plantejament d’un sistema abstracta hipotètic deductiu pot constituir una descripció científica d’un conjunt d’observacions. Una teoria està basada en diverses hipòtesis o suposats, malgrat que algun suposat no resulti verificable, però si algunes de les seves conseqüències.  

Les teories s’utilitzen per descriure certs fenòmens. És possible que un resultat particular sigui predit per una teoria encara que mai hagi estat observat, però que pugui ser posteriorment confirmada mitjançant nous experiments o bé observacions. La teoria també pot ser un model que ajudi a entendre un conjunt de fets empírics. Stephen Hawking, en el seu conegut llibre Una breu història del temps, diu que qualsevol teoria és sempre provisional, en el sentit que és una hipòtesi que potser mai podrà ser provada, malgrat que hi hagi diversos experiments que concordin amb alguna teoria, ja que el proper experiment pot contradir els anteriors. A més, en qualsevol moment se la pot refutar si es  troba una sola observació que estigui en desacord amb les prediccions fetes. Si això passa en les ciències físiques, encara és més freqüent en les ciències socials. En canvi, una hipòtesi es pot considerar com una solució provisional per un problema determinat. El nivell de probabilitat dependrà de les dades empíriques que sostinguin el que s’afirma en la hipòtesi.     

Arribat a aquest punt, cal arriscar-se a emetre una hipòtesi que expliqui, o al menys ho intenti per primera vegada, les dificultats identitàries i definitòries de la radioafició. 

HIPÒTESI IDENTITÀRIA 

Els radioaficionats tenen, en aquests moments, un problema d’identitat perquè l’entorn cultural dintre del qual va néixer la radioafició ha canviat o, al menys, s’ha capgirat totalment els darrers anys. L’escala de valors que configurava la radioafició ha permutat i, a vegades, perdut alguns dels elements principals que servien per identificar la tasca dels radioaficionats i que els hi donava una raó de ser i estar. La radioafició ja no es considera una activitat científica, tècnica i experimental sinó un entreteniment més entre tots els que ofereix la societat de consum. En el moment que podem posar al mateix nivell el joc del parxís i la radioafició, entesos ambdós com una manera de passar el temps, sense cap més utilitat que distreure de l’avorriment,  la radioafició perd tot el seu valor formatiu i, fins i tot, la seva raó de ser. Les telecomunicacions estan resoltes arreu del món i acostumen a ser més segures, més barates i a l’abast de qualsevol persona sense preparació prèvia.  

Al perdre el substrat científic-tècnic, que era la raó primera i última de la radioafició, aquesta s’ha convertit en uns simple mitjà de comunicació lúdic-social, mancat de substància intel·lectual. Per tot això, una hipòtesi de treball podria ser:  

La manca d’identitat de la radioafició és deguda a la pèrdua de l’entorn cultural en el qual va néixer que condueix a una falta de valors formatius relacionats amb l’estudi, la investigació i la experimentació com estratègies d’instrucció personal.   

HIPÒTESI DEFINITÒRIA     

De tots els tipus possibles de definició; lexicològica, intencional, extensional, ostensiva, estipulativa, operacional, teorètica, persuasiva, per gènere i diferència, precisadora i negativa, potser la que convé més en aquest cas és la primera, la anomenada lexicològica o de diccionari perquè està basada en el llenguatge comú, és senzilla i, d’aquesta manera, pot arribar al més gran número de gent. Aquest tipus de definició és, sobre tot, descriptiva sense caure en la prescriptiva. Malgrat que les definicions lexicològiques han de ser inclusives i que, per tant, pot ser massa vaga. La hipòtesi proposada és aquesta: 

El rebuig social d’una definició que expliqui de manera clara què és la radioafició obeeix a un greu problema d’identitat dels propis radioaficionats.   

DEFINICIÓ VERSUS IDENTITAT I VICEVERSA

Al arribar a aquest punt s’observa que ambdues hipòtesi estan correlacionades entre si doncs l’una porta a l’altra. El conflicte identitàri impedeix que s’assoleixi una definició satisfactòria i la manca d’una definició que sigui prou explicativa crea problemes de identitat. En paraules més planeres, a hores d’ara els radioaficionats no tenen clar qui son ni cap a on van.  

La interacció entre els dos processos pot ser degut a una manca d’autoidentificació i autoacceptació cultural. En una societat on tot ens és donat fet i llest per usar, sense necessitat de coneixements previs, no s’entén que una activitat que ara mateix se la valora com un senzill esbargiment, sense cap valor afegit, sigui necessari demostrar uns coneixements mínims mitjançant uns exàmens on entren matèries tan diverses com electrònica, legislació  i coneixements de codis de comunicació. És cert que darrerament s’ha anul·lat la prova més temuda per els principiants, la telegrafia. Amb això es pensava que acudirien més nouvinguts, però les estadístiques dels darrers anys demostren que el número de radioaficionats continua decreixent. Malgrat les noves incorporacions, el cens social segueix baixant any rere any, entre altres causes perquè la mitjana d’edat dels radioaficionats està al voltant dels quaranta-cinc i cinquanta anys. Però això no és nou, ja que l’únic estudi estadístic, que no sociològic que es va fer sobre la radioafició espanyola data de l’any 1969, que va ser dut a terme per l’antic Institut d’Estadística.  

CONCLUSIONS

La radioafició és, per sí mateixa, individualista. El individualisme és una forma de ser de les persones que actuen i pensant de manera independent, i poc disposats a seguir les normes que considera imposades per els demés. Des del punt de vista filosòfic, el individualista pensa que els seus drets individuals tenen prioritat sobre les estructures socials establertes ja que, pensa, els primers sorgeixin dels segons. De totes maneres l’individualisme comporta establir un conjunt important de relacions amb altres persones afins per tal d’aconseguir el propi desenvolupament personal. Aquest individualisme ha estat un dels motius dels problemes que tenen els radioaficionats a l’hora d’instal·lar les seves antenes. La LEY 19/1983, de 16 de noviembre, sobre regulación del derecho a instalar en el exterior de los inmuebles las antenas de las estaciones radioeléctricas de aficionados y el posterior REAL DECRETO 2623/1986, de 21 de noviembre, por el que se regulan las instalaciones de antenas de estaciones radioeléctricas de aficionado. Han generat diverses interpretacions que condueixen ineludiblement a conflictes veïnals que acaben en els jutjats. Els radioaficionats la interpreten com una patent de cors que suposadament posa el seu dret reconegut d’instal·lar antenes al exterior dels immobles per sobre del dret dels veïns a oposar-s’hi.  

Per altra banda, la mitjana d’edat dels radioaficionats continua pujant i, malgrat que no és un indicador fiable, pot induir a pensar que al envellir les persones es tornen més conservadores i poc disposades a acceptar i col·laborar en els canvis que ineludiblement necessita la radioafició per renovar-se o reinventar-se.  

L’individualisme també fa que sols un 23,8% de radioaficionats estiguin associats a l’associació majoritària, que és la Unión de Radioaficionados Españoles, URE, o a qualsevol altra radioclub o associació semblant. Aquest desarrelament associatiu impedeix la necessària socialització que és el procés mitjançant el qual els individus que pertanyen a una cultura aprenen a interioritzar un conjunt de normes, valors i formes de percebre la realitat que els doten de les capacitats necessàries per relacionar-se satisfactòriament amb l’entorn social. A més, diverses corrents filosòfiques i psicològiques admeten que la identitat del individu és el resultat d’aquesta socialització. D’això es pot deduir que la desafectació associativa pot ser una de les causes de la manca d’identitat i, a la vegada, també queda relacionada amb les dificultats definitories de la radioafició i els radioaficionats. 

Els processos de socialització són factibles gràcies als agents socials que són les institucions i els individus representatius amb capacitat per transmetre i imposar els elements culturals apropiats. Dins de la radioafició, els agents socials són les associacions i els escassos mitjans de comunicació relacionats amb la radioafició i, també, determinats radioaficionats carismàtics que tenen la capacitat de reflexionar i fer que els demés també ho facin. No obstant, aquesta socialització xoca contra la resistència individualista i també contra el conservadurisme de grups de pressió que temen que la renovació de la radioafició conculqui alguns dels seus drets adquirits per la costum i la tradició. 

Així, doncs, sembla que la resolució del conflicte identitàri i la manca definitòria passarien per una resocialització que hauria de dur a terme les entitats però, malauradament, l’associacionisme està en hores baixes. Després d’una gran expansió durant els principis del segle XX, i més tard, renaixent al principi de la dècada dels anys noranta, amb l’estímul dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, amb motiu dels quals es va promoure una intensa activitat de col·laboració ciutadana en forma de voluntariat que van aprofitar les diverses ONG per desenvolupar projectes d’ajuda humanitària arreu del món, l’associacionisme clàssic va ser substituït per el voluntariat. Les diferències administratives i de concepte entre el soci d’una entitat i el voluntari d’una Organització No Governamental són molt grans, mentre el primer espera obtenir serveis a canvi d’una quota, el segon ofereix serveis a canvi de res o, en tot cas, rep una compensació moral. Les associacions de radioaficionats no van saber reaccionar a temps i aprofitar el canvi de paradigma social i en poc temps van quedar desfasades i buides de contingut.  

Tot l’ho dit fins ara ha contribuït d’una manera o altre i amb un grau més o menys important al procés degeneratiu de pèrdua d’identitat i, en conseqüència de manca de definició. Ara mateix, i aprofitant les noves tecnologies de les telecomunicacions, alguns petits grups de pressió o, més ben dit, d’opinió, tracten de resocialitzar als radioaficionats mitjançant comentaris i escrits publicats a la xarxa d’Internet, malgrat que topen constantment amb les reticències de la massa social que és reticent als canvis, per la por de perdre vells i suposats drets adquirits que, de totes maneres,  ja no són reconeguts per la societat.

La conclusió final és que cal reinventar urgentment la radioafició, dotant-la de nous continguts i valors que motivin als radioaficionats a decidir-se a emprendre el canvi necessari, sota la pena que si no es fa aviat, les possibilitats de sobreviure dins de la societat actual són mínimes

BAL-UN 1:4, (el dibujo)

El blog de El Radioaficionado Patitieso sólo admite una imagen por artículo, así que quienes estén interesados en la construcción del Bal-Un de relación 1:4 mencionado en el artículo Pasando por el Aro, aquí tienen el dibujo correspondiente.