Blogia
EL RADIOAFICIONADO PATITIESO

CONFLICTE IDENTITARI I DEFINITORI DELS RADIOAFICIONATS

CONFLICTE IDENTITARI I DEFINITORI DELS RADIOAFICIONATS

El trabajo que sigue a continuación es un breve estudio antropológico que versa sobre dos aspectos sociales que afectan a la radioafición: la identidad y la definición.

Se presenta en el mismo idioma en el cual fue escrito, el català, que es el idioma oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Si algún lector tiene dificultades en entenderlo, puede traducirlo al castellano empleando el traductor automático gratuito que encontrará en: http://www.internostrum.com/ Esta aplicación permite traducir hasta 16.384 caracteres. Dado que el texto contiene 20.047, deberá hacerlo en dos veces. Gracias por el interés.

CONFLICTE IDENTITARI I DEFINITORI DELS RADIOAFICIONATS

GENER DE 2008

INTRODUCCIÓ

A principis del segle XX, quan va néixer oficialment la Radioafició, existia entre els radioaficionats una solida identitat basada en el seu prestigi com investigadors i experimentadors de les noves tècniques i tecnologies desconegudes fins a les hores. L’estudi i l’ús de les ones electromagnètiques, descobertes per Heinrich Rudolf Hertz (1857-1894), professor de Física Teòrica per la Universitat de Kiel (Alemanya), les quals l’enginyer italià Guillem Marconi (1874-1937), premi Nobel de Física de l’any 1909, va trobar una tutilitat pràctica, era una matèria quasi bé desconeguda per la gran majoria de la societat i sols estava a l’abast d’uns pocs estudiosos de les universitats, algunes empreses privades i investigadors particulars, generalment amb molts pocs mitjans però amb un gran afany d’aprendre i experimentar amb una nova forma d’energia que permetia comunicacions a llarga distància amb materials de ferreteria.  

Les comunicacions per ràdio van capgirar la societat d’aquell temps tant o més que avui dia ho ha fet Internet. Les repercussions econòmiques i polítiques van ser enormes. A partir de l’invent dels radiotransmissors, les distàncies es van escurçar i el concepte del temps que existia fins a les hores va ser reconsiderat. No és gens estrany que les persones que d’alguna manera dominaven els aparells transmissors i receptors de ràdio van aconseguir un gran prestigi social. Però, tot això va començar a canviar a mitjans de la dècada dels anys noranta amb la popularització d’un nou sistema de comunicacions instantànies a l’abast de tothom, sense necessitat de posseir coneixements tècnics. Internet no va acabar amb la radioafició, com popularment es creu, sinó que va accelerar un canvi de valors i d’identitat retardat massa temps.  

ANTECEDENTS DE LA PÈRDUA D’IDENTITAT

Els radioaficionats espanyols, com la resta d’aficionats d’arreu del mon, formen un grup tancat, amb trets identificatius propis i únics, donat la seva activitat, restringida i regulada per lleis nacionals a través de la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions i per la Societat de la Informació, depenen del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç, i internacional, mitjançant la Unió Internacional de Telecomunicacions, ITU, i aglutinats sota l’associació nacional anomenada Unión de Radioaficionados Españoles, URE, a la qual era obligatori associar-se fins els primers anys de la democràcia espanyola la qual els representa directa o indirectament, segons siguin socis o no, davant els estaments nacionals i internacionals. Tot plegat, havia creat al llarg dels anys una poderosa identitat cultural que permetia autodefinir-se reconèixer-se com un grup  “per si mateix” gràcies a unes clares senyals d’identitat cultural compartida, però essencialment com a tret diferenciador que accentuava les diferencies amb altres grups que poguessin desenvolupar activitats en certa manera semblants, com per exemple els usuaris de la Banda Ciutadana, CB-27 o els Ràdio-escoltes d’ona curta.

La idea de pertinença es basava en un conjunt de normes legals però, sobre tot, per la mena d’activitats i les actituds dels radioaficionats davant la ciència, la investigació i la experimentació tècnica i les tecnologies del moment. Els radioaficionats eren els experts en radiocomunicacions més propers als ciutadans. Molts eren els tècnics reparadors dels aparells de ràdio i televisió dels primers temps i, posteriorment van ampliar el seu camp d’activitats a tota mena d’instal·lacions i reparacions elèctriques. En alguns casos, tenir un veí radioaficionat era una avantatge quan s’espatllava el televisor la tarda d’un diumenge. Amb el seu ajut es podia fer una reparació d’emergència per veure el partit del cap de setmana. Però tot això va començar a canviar amb l’aparició de nous sistemes electrònics, més sofisticats, que sols es podien reparar amb coneixements especialitzats i amb eines i manuals tècnics molt específics. Més endavant, la nanocircuiteria i els components electrònics superficials van acabar amb la reparació a domicili o d’urgència i van desaparèixer els petits tallers de reparació, per passar a mans dels grans laboratoris de les marques multinacionals.

Finalment, la telefonia mòbil, apareguda massivament a partir de la segona meitat de la dècada dels noranta amb el seguici d’antenes instal·lades als terrats dels edificis va començar a incomodar als veïns que no tenien la sort que alguna empresa de telefonia vulgues instal·lar-ne una al seu terrat, amb el conseqüent benefici econòmic per tota la comunitat. Les enveges entre escales de veïns i la necessitat d’alguns periodistes de buscar noves noticies, van començar a crear una imatge distorsionada de la realitat i començaren els problemes per instal·lar les antenes de radioaficionat al terrat dels immobles, amb la previsible conflictivitat veïnal.

Per altra banda, des del principi dels anys 80 del segle passat, molts grups socials, sobre tot taxistes i transportistes, i més tard invidents, empreses constructores, caçadors, parapents, vols sense motor, quatre per quatre, etc.  necessitats de comunicar-se entre si, van trobar en les bandes assignades al servei d’aficionats una manera barata i fàcil de mantenir comunicacions de tota mena, davant la impotència dels radioaficionats i la negligència de l’Administració de Telecomunicacions, que no va fer res per perseguir i sancionar als usuaris il·legals. 

També s’ha de considerar el fet que la tecnologia de les radiocomunicacions ha evolucionat mot ràpidament els darrers anys i quasi bé tots els equips emprats per els radioaficionats són produïts per la indústria de les grans empreses multinacionals. Quasi bé cap radioaficionat es construeix els seus propis equips la qual cosa significa que la tecnologia ha facilitat l’ús de les radiocomunicacions fins a tal punt no es requereix cap mena de coneixement tècnic específic per realitzar les funcions pròpies d’un radioaficionat. Ser radioaficionat ja no és qüestió de coneixements sobre radiotècnica, sinó que s’ha reduït a un assumpte econòmic i administratiu.    

Tot plegat va contribuir a minvar cada vegada més el prestigi dels radioaficionats que ha deixat de ser una afició d’èlit, sols per a persones preparades tècnicament.

També val a dir que hi ha hagut un canvi d’actitud. Si abans la finalitat de la  radioafició era la tècnica i a través d’ella s’arribava a la comunicació, ara la finalitat és la comunicació per si mateixa i, sols en alguns casos, s’arriba  a la tècnica com a conseqüència d’aquesta comunicació.

 ¿CAL UNA DEFINICIÓ PER GARANTIR LA IDENTITAT?

Les principals regles aristotèliques per fer una definició són:

·        Un concepte es definirà mitjançant la major aproximació possible a la seva tipificació, de gènere i espècie, i diferenciació.

·        La diferenciació ha de ser una característica o grup de característiques que estiguin presents únicament en el concepte definit i que no ho estiguin en altres conceptes pertanyents al mateix gènere o espècie.

·        Una definició ha de ser apropiada, ni massa amplia ni massa estreta o ajustada.

·        Una definició no pot contenir raonaments o conclusions circulars.

·        Una definició no pot contenir contradiccions lògiques.

·        Una definició no ha de tenir únicament enunciats negatius.

·        Una definició no pot contenir ambigüitats.

El concepte d’identitat sociològic és polifacètic i es pot abordar de diverses maneres, segons ho entén A. Giddens. En temes generals, assegura que la identitat té a veure amb la idea que les persones es fan sobre qui són i sobre el que té sentit per elles.  

Els sociòlegs parlem tot sovint de dos tipus d’identitat: la social i la personal que s’han de considerar diferents des del punt de vista analític, malgrat que, sens dubte, estan estretament relacionades entre sí. La identitat social es forma per las característiques que els demés atribueixen al individu, mentre que la identitat personal és la que ens individualitza perquè fa esment al desenvolupament personal mitjançant el qual aconseguim un sentit propí del que som i de la relació que tenim amb el mon exterior.

L’època actual ens permet disposar d’una sèrie d’oportunitats sense precedents per fer-nos a nosaltres mateixos/as i crear o configurar la nostra pròpia identitat. Nosaltres mateixos tenim els recursos necessaris per definir qui som o qui volem ser. Podem decidir d’on venim i cap a on anem o volem anar. Tenim la capacitat de decidir el nostre comportament i de quina manera volem que ens vegin els demés. En definitiva, podem crear i recrear constantment la nostra identitat.  

Dins de la Radioafició es produeixen processos de socialització que desenvolupen un sentiment d’identitat propi, tant del grup com del individu que en forma part i que també contribueix a resocialitzar. És una mena d’interacció permanent i canviant que va configurant i reconfigurant el sistema de valors.  

La Unió Internacional de Telecomunicacions, ITU ja disposa d’una definició oficial sobre el  que denomina Servei d’Aficionats i Aficionats per Satèl·lit. Diu així: És el Servei de radiocomunicació que té per objecte la instrucció individual, la intercomunicació i els estudis tècnics  efectuats per aficionats, això és, per persones degudament autoritzades que s’interessen en la radiotècnica amb caràcter exclusivament personal i sense afany de lucre. 

No obstant, aquesta definició administrativa és molt ampla i, en alguns casos, es pot interpretar massa laxament, com passa freqüentment en el cas dels usuaris de la Banda Ciutadana, que no son radioaficionats però que alguns d’ells poden desenvolupar activitats similars i, per tant, sentir-se com a tals a defensar la seva posició mitjançant una reinterpretació de la definició de la ITU.  A més, es dona el cas que determinades tecnologies a l’abast dels radioaficionats poden arribar a prescindir de l’ús de les ones electromagnètiques per establir comunicacions, fent servir en el seu lloc les xarxes telemàtiques d’Internet.

Hi ha diversos programes informàtics que simulen contactes entre radioaficionats sense que els hi sigui necessari l’ús d’equips de ràdio ni antenes. Ni tan sols els hi són necessàries les ones hertzianes ni el concurs de la propagació atmosfèrica per establir enllaços entre ells. Evidentment, això no és radioafició, malgrat que en determinats casos s’hi pugui assemblar davant els ulls dels neòfits. Per tot això calia establir una definició el més ajustada possible per evitar els malentesos i els conflictes que això pot generar i de fet genera contínuament. 

El febrer de 2003, com a redactor de la revista CQ Radio Amateur, preocupat per les continues contradiccions que succeïen com a conseqüència de les noves tecnologies, vaig escriure un article on es proposava una nova definició que complia les sis regles aristotèliques, amb la intenció de deixar clar d’una vegada per totes que és la radioafició però, a la vegada, també deixar clar que NO ho és.  

És evident que el problema d’una definició és que ha de ser excloent i això significa l’aparició de conflictes per part de les persones que no compleixen les premisses necessàries per entrar-hi de ple dret. Per altra banda, les institucions tampoc van ser gaire proclius a acceptar-la doncs això els hi resta presumptes simpatitzants. Malgrat tot, ningú va poder refutar-la fins a hores d’ara, pel que és manté plenament vigent. Diu així: S’entén per Radioafició tota comunicació realitzada entre estacions radioelèctriques d’aficionat legalment autoritzats, emprant única i exclusivament ones electromagnètiques, transmeses des de i cap una antena, en l’espai lliure, sense suport material, dins de les bandes i freqüències autoritzades per la legislació vigent”. 

Definir la radioafició és una tasca perillosa doncs hi ha massa grups de pressió amb interessos diversos i poc coincidents que s’han acollit sota el seu paraigües i ara es resisteixen a abandonar la seva protecció. Aquests grups realitzen activitats semblants en quan a la forma, però absolutament en pel que fa al fons i, sobre tot, alienes al principi deontològic que va impregnar la Radioafició des del principi de la ràdio.  

No obstant això, si no es disposa d’una definició que expliqui la activitat que desenvolupen els radioaficionats hi ha el perill que terceres persones alienes a la ràdio ho facin per el seu compte i el resultat sigui una imatge adulterada o, senzillament, falsificada de la radioafició i els radioaficionats, o encara pitjor, que fins i tot els professionals de les definicions no sàpiguen com definir-la, tal com passa a la vintè segona edició del Diccionari de la Llengua Espanyola (http://buscon.rae.es/draeI/SrvltConsulta?TIPO_BUS=3&LEMA=radioafici) , o que es faci des d’una perspectiva vuitcentista, tal com succeeix a Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/Radioafici%C3%B3n) que ofereix una definició molt particular sobre un assumpte que pertoca a persones molt diverses. L’error més freqüent és tractar de definir la radioafició mitjançant la descripció del que fa, però mai s’entra a definir el que és.  

HIPÒTESI I TEORIES 

El plantejament d’un sistema abstracta hipotètic deductiu pot constituir una descripció científica d’un conjunt d’observacions. Una teoria està basada en diverses hipòtesis o suposats, malgrat que algun suposat no resulti verificable, però si algunes de les seves conseqüències.  

Les teories s’utilitzen per descriure certs fenòmens. És possible que un resultat particular sigui predit per una teoria encara que mai hagi estat observat, però que pugui ser posteriorment confirmada mitjançant nous experiments o bé observacions. La teoria també pot ser un model que ajudi a entendre un conjunt de fets empírics. Stephen Hawking, en el seu conegut llibre Una breu història del temps, diu que qualsevol teoria és sempre provisional, en el sentit que és una hipòtesi que potser mai podrà ser provada, malgrat que hi hagi diversos experiments que concordin amb alguna teoria, ja que el proper experiment pot contradir els anteriors. A més, en qualsevol moment se la pot refutar si es  troba una sola observació que estigui en desacord amb les prediccions fetes. Si això passa en les ciències físiques, encara és més freqüent en les ciències socials. En canvi, una hipòtesi es pot considerar com una solució provisional per un problema determinat. El nivell de probabilitat dependrà de les dades empíriques que sostinguin el que s’afirma en la hipòtesi.     

Arribat a aquest punt, cal arriscar-se a emetre una hipòtesi que expliqui, o al menys ho intenti per primera vegada, les dificultats identitàries i definitòries de la radioafició. 

HIPÒTESI IDENTITÀRIA 

Els radioaficionats tenen, en aquests moments, un problema d’identitat perquè l’entorn cultural dintre del qual va néixer la radioafició ha canviat o, al menys, s’ha capgirat totalment els darrers anys. L’escala de valors que configurava la radioafició ha permutat i, a vegades, perdut alguns dels elements principals que servien per identificar la tasca dels radioaficionats i que els hi donava una raó de ser i estar. La radioafició ja no es considera una activitat científica, tècnica i experimental sinó un entreteniment més entre tots els que ofereix la societat de consum. En el moment que podem posar al mateix nivell el joc del parxís i la radioafició, entesos ambdós com una manera de passar el temps, sense cap més utilitat que distreure de l’avorriment,  la radioafició perd tot el seu valor formatiu i, fins i tot, la seva raó de ser. Les telecomunicacions estan resoltes arreu del món i acostumen a ser més segures, més barates i a l’abast de qualsevol persona sense preparació prèvia.  

Al perdre el substrat científic-tècnic, que era la raó primera i última de la radioafició, aquesta s’ha convertit en uns simple mitjà de comunicació lúdic-social, mancat de substància intel·lectual. Per tot això, una hipòtesi de treball podria ser:  

La manca d’identitat de la radioafició és deguda a la pèrdua de l’entorn cultural en el qual va néixer que condueix a una falta de valors formatius relacionats amb l’estudi, la investigació i la experimentació com estratègies d’instrucció personal.   

HIPÒTESI DEFINITÒRIA     

De tots els tipus possibles de definició; lexicològica, intencional, extensional, ostensiva, estipulativa, operacional, teorètica, persuasiva, per gènere i diferència, precisadora i negativa, potser la que convé més en aquest cas és la primera, la anomenada lexicològica o de diccionari perquè està basada en el llenguatge comú, és senzilla i, d’aquesta manera, pot arribar al més gran número de gent. Aquest tipus de definició és, sobre tot, descriptiva sense caure en la prescriptiva. Malgrat que les definicions lexicològiques han de ser inclusives i que, per tant, pot ser massa vaga. La hipòtesi proposada és aquesta: 

El rebuig social d’una definició que expliqui de manera clara què és la radioafició obeeix a un greu problema d’identitat dels propis radioaficionats.   

DEFINICIÓ VERSUS IDENTITAT I VICEVERSA

Al arribar a aquest punt s’observa que ambdues hipòtesi estan correlacionades entre si doncs l’una porta a l’altra. El conflicte identitàri impedeix que s’assoleixi una definició satisfactòria i la manca d’una definició que sigui prou explicativa crea problemes de identitat. En paraules més planeres, a hores d’ara els radioaficionats no tenen clar qui son ni cap a on van.  

La interacció entre els dos processos pot ser degut a una manca d’autoidentificació i autoacceptació cultural. En una societat on tot ens és donat fet i llest per usar, sense necessitat de coneixements previs, no s’entén que una activitat que ara mateix se la valora com un senzill esbargiment, sense cap valor afegit, sigui necessari demostrar uns coneixements mínims mitjançant uns exàmens on entren matèries tan diverses com electrònica, legislació  i coneixements de codis de comunicació. És cert que darrerament s’ha anul·lat la prova més temuda per els principiants, la telegrafia. Amb això es pensava que acudirien més nouvinguts, però les estadístiques dels darrers anys demostren que el número de radioaficionats continua decreixent. Malgrat les noves incorporacions, el cens social segueix baixant any rere any, entre altres causes perquè la mitjana d’edat dels radioaficionats està al voltant dels quaranta-cinc i cinquanta anys. Però això no és nou, ja que l’únic estudi estadístic, que no sociològic que es va fer sobre la radioafició espanyola data de l’any 1969, que va ser dut a terme per l’antic Institut d’Estadística.  

CONCLUSIONS

La radioafició és, per sí mateixa, individualista. El individualisme és una forma de ser de les persones que actuen i pensant de manera independent, i poc disposats a seguir les normes que considera imposades per els demés. Des del punt de vista filosòfic, el individualista pensa que els seus drets individuals tenen prioritat sobre les estructures socials establertes ja que, pensa, els primers sorgeixin dels segons. De totes maneres l’individualisme comporta establir un conjunt important de relacions amb altres persones afins per tal d’aconseguir el propi desenvolupament personal. Aquest individualisme ha estat un dels motius dels problemes que tenen els radioaficionats a l’hora d’instal·lar les seves antenes. La LEY 19/1983, de 16 de noviembre, sobre regulación del derecho a instalar en el exterior de los inmuebles las antenas de las estaciones radioeléctricas de aficionados y el posterior REAL DECRETO 2623/1986, de 21 de noviembre, por el que se regulan las instalaciones de antenas de estaciones radioeléctricas de aficionado. Han generat diverses interpretacions que condueixen ineludiblement a conflictes veïnals que acaben en els jutjats. Els radioaficionats la interpreten com una patent de cors que suposadament posa el seu dret reconegut d’instal·lar antenes al exterior dels immobles per sobre del dret dels veïns a oposar-s’hi.  

Per altra banda, la mitjana d’edat dels radioaficionats continua pujant i, malgrat que no és un indicador fiable, pot induir a pensar que al envellir les persones es tornen més conservadores i poc disposades a acceptar i col·laborar en els canvis que ineludiblement necessita la radioafició per renovar-se o reinventar-se.  

L’individualisme també fa que sols un 23,8% de radioaficionats estiguin associats a l’associació majoritària, que és la Unión de Radioaficionados Españoles, URE, o a qualsevol altra radioclub o associació semblant. Aquest desarrelament associatiu impedeix la necessària socialització que és el procés mitjançant el qual els individus que pertanyen a una cultura aprenen a interioritzar un conjunt de normes, valors i formes de percebre la realitat que els doten de les capacitats necessàries per relacionar-se satisfactòriament amb l’entorn social. A més, diverses corrents filosòfiques i psicològiques admeten que la identitat del individu és el resultat d’aquesta socialització. D’això es pot deduir que la desafectació associativa pot ser una de les causes de la manca d’identitat i, a la vegada, també queda relacionada amb les dificultats definitories de la radioafició i els radioaficionats. 

Els processos de socialització són factibles gràcies als agents socials que són les institucions i els individus representatius amb capacitat per transmetre i imposar els elements culturals apropiats. Dins de la radioafició, els agents socials són les associacions i els escassos mitjans de comunicació relacionats amb la radioafició i, també, determinats radioaficionats carismàtics que tenen la capacitat de reflexionar i fer que els demés també ho facin. No obstant, aquesta socialització xoca contra la resistència individualista i també contra el conservadurisme de grups de pressió que temen que la renovació de la radioafició conculqui alguns dels seus drets adquirits per la costum i la tradició. 

Així, doncs, sembla que la resolució del conflicte identitàri i la manca definitòria passarien per una resocialització que hauria de dur a terme les entitats però, malauradament, l’associacionisme està en hores baixes. Després d’una gran expansió durant els principis del segle XX, i més tard, renaixent al principi de la dècada dels anys noranta, amb l’estímul dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, amb motiu dels quals es va promoure una intensa activitat de col·laboració ciutadana en forma de voluntariat que van aprofitar les diverses ONG per desenvolupar projectes d’ajuda humanitària arreu del món, l’associacionisme clàssic va ser substituït per el voluntariat. Les diferències administratives i de concepte entre el soci d’una entitat i el voluntari d’una Organització No Governamental són molt grans, mentre el primer espera obtenir serveis a canvi d’una quota, el segon ofereix serveis a canvi de res o, en tot cas, rep una compensació moral. Les associacions de radioaficionats no van saber reaccionar a temps i aprofitar el canvi de paradigma social i en poc temps van quedar desfasades i buides de contingut.  

Tot l’ho dit fins ara ha contribuït d’una manera o altre i amb un grau més o menys important al procés degeneratiu de pèrdua d’identitat i, en conseqüència de manca de definició. Ara mateix, i aprofitant les noves tecnologies de les telecomunicacions, alguns petits grups de pressió o, més ben dit, d’opinió, tracten de resocialitzar als radioaficionats mitjançant comentaris i escrits publicats a la xarxa d’Internet, malgrat que topen constantment amb les reticències de la massa social que és reticent als canvis, per la por de perdre vells i suposats drets adquirits que, de totes maneres,  ja no són reconeguts per la societat.

La conclusió final és que cal reinventar urgentment la radioafició, dotant-la de nous continguts i valors que motivin als radioaficionats a decidir-se a emprendre el canvi necessari, sota la pena que si no es fa aviat, les possibilitats de sobreviure dins de la societat actual són mínimes

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

1 comentario

Yo mismo -

La radioafición fue y tiene que seguir siendo una actividad experimentadora y científica. Hoy en día esta completamente desvirtuada por los que en ella solo buscan "hablar" o coleccionar cosas que se pueden "hacer" vía radio. Pocas son las universidades que echan mano de los radioaficionados en sus investigaciones, aunque por suerte, hay excepciones.

Esa es la vía que hay que explorar y la que quizás salve a la radioafición de la desaparición como tal. Muchas personas y ayuntamientos se opondrán a la instalación de antenas, pero muy pocos obstruirían una investigación o experimento científico, y por tanto, dudo que se negasen en rotundo a la instalación de antenas. Alguno habría, pero serían realmente pocos.

El problema es como justificar o proponer una radioafición técnica o científica si la inmensa mayoría de las personas con licencia de aficionado son analfabetos funcionales. ¡Asi no convencemos en absoluto!
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres